Jesucrist Superstar

Jesucrist Superstar és una adaptació duta al cinema d'una obra pensada per als escenaris. Parlem de la primera versió, la segona no va ser tant genuïna perquè no va ser tan fidel a l'estil rock/hippie que es veia a la primera. Està plantejada com una successió de videoclips independents.

A continuació us deixem la fitxa tècnica de la pel·lícula:

Títol original: Jesus Christ Superstar Direcció: Norman Jewison País: USA Any: 1973 Durada: 108 min. Gènere: Drama, musical (òpera-rock), històric Intèrprets: Ted Neeley, Carl Anderson, Yvonne Elliman, Barry Dennen, Bob Bingham, Larry Marshall, Josh Mostel, Kurt Yaghijan, Paul Thomas, Pi Douglass. Guió: Norman Jewison, Melvyn Brag Producció: Norman Jewison Música: Andrew Lloyd Webber Fotografia: Douglas Slacombe Muntatge: Antony Gibbs Disseny de producció: Richard McDonald Direcció artística: John Clark Vestuari: Ron Beck, Yvonne Blake Sinopsi: Un grup d'animats joves hippies interpreten a unes ruïnes nabatees (estan de viatge a Israel) la seva visió particular dels últims dies de Jesús.

Podeu trobar el tràiler a l'enllaç següent: https://www.youtube.com/watch?v=NAkwBcrepdA

Anàlisi i reflexió

Al llarg de la pel·lícula, els actors mantenen el mateix vestuari, tot i que prenen alguns complements per caracteritzar els seus personatges.  L'obra està plena d'anacronismes: a part de roba, també surten armes, tancs, etc. No volen representar la versió fidel de la història de Jesús, sinó fer veure que el seu missatge encara és present avui (Qui és Jesús per a nosaltres?).

Les pors de Judes representades amb els tancs.

Els personatges que destaquen per sobre de tot són els sacerdots Anàs i Caifàs, tenor (gairebé contratenor) i un baix. Ambdós, al llarg del musical, interpreten una melodia constant i repetitiva que simbolitza la immobilitat de la llei i del poder. D'altra banda, Judes aporta molta càrrega emotiva a la pel·lícula. Un altre personatge clau és Ponç Pilat, que es planteja com un personatge ple de contradiccions (vol salvar Jesús, però no se sent amb força per fer-ho).

Caifàs i Anàs, grans sacerdots.

Ponç Pilat es renta les mans.

Un dels moments més destacables i amb humor del musical és la trobada amb el rei Herodes. Es presenta una festa estil Andy Warhol, ambient pop. Representa la superficialitat i frivolitat d'aquest món (pop), que xoca amb l'estètica i la identitat hippie.

Festa amb Herodes.

En Jesús i Judes es veu l'enfrontament entre la lluita violenta i armada, i la lluita pacífica. Als anys '70 Jesús era molt ben acceptat pels hippies, en primer lloc per la seva iconografia (barba llarga, túnica) i pel seu pacifisme (moment en què es vivien conflictes bèl·lics com la Guerra del Vietnam o les tensions de la Guerra Freda). La història de Jesús es viu com a actual: un poble imperialista com els EEUU (similar a l'Imperi Romà) i un missatge contra el poder establert (els grans sacerdots, Ponç Pilat...).

Tensió entre Jesús i Judes.

En tot moment ressalta l'enamorament de Maria Magdalena cap a Jesús. Aquest últim, a més a més, és presentat com un personatge feble i desbordat per la missió que se li ha encomanat, fet que es contraposa al personatge de Judes, que contínuament li planteja la seva missió. 

El final de la pel·lícula contrasta completament amb l'inici. Comença amb una obertura musical festiva, presenta l'escenari i cadascú es col·loca al seu lloc, disfressant-se. Al final, tothom marxa en silenci i no apareix el personatge de Jesús. Tothom marxa tocat per l'experiència i la trobada amb Ell. Els últims fotogrames són una creu buida i la figura solitària i gairebé invisible d'un home que camina.

Obertura del musical. Posada en escena.

Escena final. Creu buida i una figura (esquerra)